Monisme

El monisme és una de les principals teories sobre la relació entre la ment i la matèria, i comprèn totes aquelles postures filosòfiques que sostenen que l'univers, i per extensió l'ésser humà, està constituït per un sol arque o substància primària anterior a les seves parts. Hi ha molts monismes, que comparteixen l'atribució de la unitat, però es diferencien en allò a què atribueixen la unitat i com la compten, i són correlatius amb els pluralismes i els nihilismes. Així, segons els monismes materialistes, tot es redueix, en última instància, a matèria, mentre que per als espiritualistes o per a l'idealisme (especialment, l'idealisme hegelià), aquest principi únic seria l'esperit.

Una de les contribucions monistes més conegudes a la metafísica va ser elaborada per Leibniz i és la seva teoria de les mònades, tal com la va exposar en la Monadologia. Les mònades són en l'àmbit metafísic el que els àtoms són en l'àmbit físic/fenomènic; les mònades són els elements últims conformadors de l'Univers. Són formes substancials de l'ésser, amb les propietats següents: són eternes, indescomponibles, individuals, subjectes a les seves pròpies lleis, no interactives, i cada una és un reflex de tot l'univers en la seva harmonia preestablerta.

A tall d'exemple de la teoria monista, citem també els antics filòsofs hindús; per a ells, l'observat pels sentits i les relacions de causalitat quotidianes són una il·lusió, de manera que només hi ha una realitat: braman. Assimilat a Occident al concepte de Déu, aquest és la causa primera que explica la resta de l'Univers. Per als filòsofs monistes materialistes contemporanis, la matèria formada en el big-bang va donar lloc a l'univers i només aquesta matèria explica la realitat.

Dos dels monismes més importants històricament foren el monisme de l'existència i el monisme de prioritat. El monisme de l'existència apunta a objectes concrets i compta per fitxes. Aquesta és la doctrina segons la qual existeix exactament un testimoni d'objecte concret. El monisme prioritari també s'adreça a objectes concrets, però compta amb fitxes bàsiques. Aquesta és la doctrina que exactament un símbol d'objecte concret és bàsic, i és equivalent a la doctrina clàssica (adequades).

Alguns pensadors monistes són:

• Tales de Milet
• Anaximandre de Milet
• Anaxímenes
• Pitàgores
• Heràclit d'Efes
• Xenòfanes de Colofó
• Parmènides
• Spinoza
• Leibniz
• Hume
• Hegel

Definicions

Hi ha dos tipus de definicions de monisme:

• La definició àmplia: una filosofia és monista si postula la unitat de l'origen de totes les coses; totes les coses existents retornen a una font que és diferent d'elles.
• La definició restringida: això requereix no només unitat d'origen sinó també unitat de substància i essència.

Tot i que el terme monisme deriva de la filosofia occidental per tipificar posicions en el problema ment-cos, també s'ha utilitzat per tipificar tradicions religioses. En l'hinduisme modern, el terme monisme absolut s'ha aplicat a l'Advaita Vedanta, tot i que Philip Renard assenyala que aquesta pot ser una interpretació occidental, que ignora la comprensió intuïtiva d'una realitat no dual. Els estudiosos ho classifiquen més generalment com una forma de no-dualisme absolut.

Explicacions monistes

Els plantejaments monistes sorgeixen en un conjunt de filòsofs grecs anteriors als filòsofs pluralistes que, a diferència d'aquests, creuen que hi ha un sol element inicial a partir del qual es crea tot (arque). Consideren que l'ésser humà és una única realitat, que és unitari, i neguen d'aquesta manera l'existència de la ment com a realitat diferent del cervell.

El monisme materialista

Defensa que la persona és un ésser físic i material. Demòcrit (qui defensava que el principi constitutiu de l'Univers, o arkhé, era l'àtom) sostenia que tota realitat és un compost material fruit de la unió d'àtoms. Per això, l'ésser humà és pura matèria i, per tant, no existeix immortalitat de l'ànima. El materialisme de Demòcrit es va enfortint al llarg dels segles XVII al XIX i XX, amb filòsofs com D'Holbach, Diderot i La Mettrie, que va escriure l'Home màquina. Per a aquest, l'ànima és una part material del cos identificada amb el cervell. Així, som màquines molt complexes que no necessitem una direcció externa (ànima) per a realitzar les nostres funcions. El materialisme mecanicista de La Mettrie va ser substituït en el segle xix pels de Marx i Darwin. Dins del monisme materialista, es distingeixen diverses posicions com el conductisme i el reduccionisme fisicalista. La posició materialista que més importància ha tingut és el reduccionisme fiscalista, que explica els estats mentals com a estats neurofisiològics del cervell. És a dir, la relació entre ment i cos no és una problemàtica, perquè els estats mentals passen a formar, amb aquesta teoria, l'àmbit físic.

El monisme espiritualista

Oposat a l'anterior, defensa que l'ésser humà és solament esperit; afirma que tot allò real és mental, és a dir, que tot el que existeix és la percepció de la ment. No existeix matèria, sinó que tot és fruit de la imaginació. L'ésser humà és concebut com una ment que es percep a si mateixa i la dels altres. En paraules de Berkeley, esse est percipi ('ser és ser percebut'), és a dir, la realitat consisteix a percebre o ser percebut. Només existeix una única realitat espiritual. Així que no té sentit afirmar la independència del cos o la matèria, ja que només són fruit de la nostra percepció.

Com a exemple particular d'aquest corrent espiritualista, ens podem fixar en el monisme idealista hegelià que, partint de la historicitat de l'ésser, se sosté en el fer que l'ésser de la realitat objectiva és el no-ésser: només existeix de manera ideal (en el sentit que només existeix en la idea) i aquesta és la realitat. Alhora, la tensió permanent entre l'ésser i el no-ésser (en aquest cas, entre allò ideal i allò real) és el que dona peu al desenvolupament dialèctic de l'esperit humà (en el sentit alemany del concepte).

Una aplicació concreta de l'anàlisi de la dialèctica idealista és el cas del desenvolupament històric del llenguatge, com a unitat de la llengua i de la parla. Aquí s'observa que la llengua és ideal i general, mentre que la parla, en la seva pràctica, és completament particular; és més: la parla és un conjunt de realitzacions concretes de la seva idealitat. De tota manera, la tensió entre la llengua i la parla, com a exemple de l'ésser i el no-ésser, porta al seu desenvolupament històric i transformació tant de la idealitat de la llengua com de la pràctica de la parla. És seguint aquest patró que podem entendre la transformació del llatí en cada una de les llengües romàniques.

El monisme intermedi

Spinoza (1632-1677) hi proposa una solució neutral. Spinoza no admet el dualisme cartesià de les dues substàncies (material i espiritual). Per a ell, estem compostos per una sola substància, que és Déu, de la qual només coneixem dos atributs, l'extensió i el pensament. Són dos atributs de la mateixa realitat, de manera que el monisme intermedi considera que hi ha una única substància de la qual només en coneixem aquests dos atributs esmentats, de manera que, cos i ment són dos aspectes d'una mateixa cosa, i per això, ja no és necessari plantejar el problema de la seva interacció.

En l'actualitat, una versió d'aquesta teoria ha estat desenvolupada pel filòsof americà Donald Davidson.

Història

El monisme material es remunta als filòsofs presocràtics que intentaven entendre l'arkhé o principi bàsic de l'univers en termes de diferents causes materials. Entre ells hi havia Tales, que argumentava que la base de tot era l'aigua, Anaxímenes, que afirmava que era l'aire, i Heraclit, que creia que era el foc. Més tard, Parmènides va descriure el món com Un, que no podia canviar de cap manera. Zenó d'Èlea va defensar aquesta visió de que tot és una sola entitat a través de les seves paradoxes, que pretenen demostrar que l'existència del temps, el moviment i l'espai és il·lusòria.

Baruch Spinoza argumentava que «Déu o Natura» (Deus sive Natura) és l'única substància de l'univers, que es pot anomenar Déu o Natura (els dos són intercanviables). Això és degut a que Déu/Natura té tots els atributs possibles i dues substàncies no poden compartir un atribut, cosa que significa que no hi pot haver altres substàncies que Déu/Natura.

El monisme s'ha discutit a fons en la filosofia índia i el Vedanta al llarg de la seva història, des del Rigveda. El terme monisme va ser introduït al segle xviii per Christian von Wolff a la seva obra Lògica (1728), per designar tipus de pensament filosòfic en què s'intentava eliminar la dicotomia entre cos i ment i explicar tots els fenòmens mitjançant un principi unificador o com a manifestacions d'una sola substància.

El problema ment-cos en filosofia examina la relació entre la ment i la matèria, i en particular la relació entre la consciència i el cervell. El problema va ser abordat per René Descartes al segle xvii, donant lloc al dualisme cartesià, i pels filòsofs prearistotèlics, en la filosofia aviceniana, i en les tradicions asiàtiques anteriors i més específicament índies.

El monisme també es va aplicar més tard a la teoria de la identitat absoluta establerta per Hegel i Schelling. A partir de llavors, el terme es va utilitzar de manera més àmplia per a qualsevol teoria que postulés un principi unificador. La tesi oponent del dualisme també es va ampliar per incloure el pluralisme. Segons Urmson, com a resultat d'aquest ús extens, el terme és sistemàticament ambigu XXX.

Segons Jonathan Schaffer, el monisme va perdre popularitat a causa de l'aparició de la filosofia analítica a principis del segle XX, que es va revoltar contra els neohegelians. Rudolf Carnap i AJ Ayer, que eren ferms defensors del positivisme, «van ridiculitzar tota la qüestió com a misticisme incoherent».

El problema ment-cos ha ressorgit en la psicologia social i camps relacionats, amb l'interès per la interacció ment-cos i el rebuig del dualisme cartesià ment-cos en la tesi de la identitat, una forma moderna de monisme. El monisme també és rellevant per a la filosofia de la ment, on es defensen diverses posicions.

Bibliografia

• Fowler, Jeaneane D. Sussex Academic Press. Perspectives of Reality: An Introduction to the Philosophy of Hinduism, 2002. 
• Hori, Victor Sogen. Translating the Zen Phrase Book. In: Nanzan Bulletin 23 (1999), 1999.  Arxivat 2020-01-16 a Wayback Machine.
• Momen, Moojan. Oneworld Publications. Understanding Religion: A Thematic Approach, 2009. ISBN 978-1-85168-599-8. 
• Radhakrishnan, Sarvepalli; Moore, Charles A. Princeton University Press. A Sourcebook in Indian Philosophy. 12th Princeton Paperback, 1957. ISBN 0-691-01958-4. 
• Princeton University Press. Introduction. In: Tantra in practice, 2000. 
• Cross, F.L.; Livingstone, E.A.. Oxford University Press. The Oxford Dictionary of the Christian Church, 1974. 
• Dasgupta, Surendranath. Motilall Banarsidass. A history of Indian philosophy part 1, 1992. 
• Dense, Christian D. Von. Greenwood Publishing Group. Philosophers and Religious Leaders, 1999. 
• Fiske, Susan T.; Gilbert, DanielT.; Lindzey, Gardner. John Wiley & Sons. Handbook of Social Psychology, Volume 1, 2010. 
• Flood, Gavin. Cambridge University Press. An Introduction to Hinduism, 1996. ISBN 0-521-43878-0. 
• Hawley, michael. Sarvepalli Radhakrishnan (1888—1975), 2006.  Arxivat 2019-07-12 a Wayback Machine.
• Kalupahana, David J. ri Satguru Publications. The Principles of Buddhist Psychology, 1992. 
• Kalupahana, David J. Motilal Banarsidass Publishers Private Limited. A history of Buddhist philosophy, 1994. 
• Kasulis, Thomas P. Motilal Banarsidass. Ch'an Spirituality. In: Buddhist Spirituality. Later China, Korea, Japan and the Modern World; edited by Takeuchi Yoshinori, 2003. 
• Liang-Chieh. Kuroda Institute. The Record of Tung-shan, 1986. 
• Low, Albert. Shambhala. Hakuin on Kensho. The Four Ways of Knowing, 2006. 
• Maezumi, Taizan; Glassman, Bernie. Wisdom Publications. The Hazy Moon of Enlightenment, 2007. 
• Mandik, Pete. Continuum International Publishing Group. Key Terms in Philosophy of Mind, 2010. 
• McLaughlin, Brian; Beckermann, Ansgar; Walter, Sven. Oxford University Press. The Oxford Handbook of Philosophy of Mind, 2009. 
• Michaels, Axel. Princeton University Press. Hinduism. Past and present, 2004. 
• Nakamura, Hajime. Motilal Banarsidass Publishers Private Limited. Ways of Thinking of Eastern Peoples: India, China, Tibet, Japan, 1991. 
• Puligandla, Ramakrishna. D.K. Printworld (P) Ltd.. Fundamentals of Indian Philosophy, 1997. 
• Radhakrishnan, Sarvepalli; Moore, Charles A. Princeton University Press. A Sourcebook in Indian Philosophy, 1957. ISBN 0-691-01958-4. 

Vegeu també

• Pla d'immanència
• Teoria milliana