Sturmabteilung

Sturmabteilung

Dades
Nom curt	SA
Tipus	organització paramilitar organització política facció política
Història
Reemplaça	Bayerischer Heimatschutz Der Stahlhelm, Bund der Frontsoldaten
Creació	1921
Fundador	Ernst Röhm
Data de dissolució o abolició	10 octubre 1945
Esdeveniment significatiu
17 gener 1932	ataque a un mozo en Friedrichsfelde en 1932 (gl)
Activitat
Membres	3.000.000 (1934)
Governança corporativa
Seu	Múnic (Alemanya)
Presidència	Otto Wagener Heinrich Himmler Viktor Lutze Baldur von Schirach Hermann Göring Ernst Röhm Franz Pfeffer von Salomon Wilhelm Schepmann
Entitat matriu	Partit Nacionalsocialista Alemany dels Treballadors
Filial	SA-Gruppe Bayernwald Kulturkreis der SA
Format per	Kulturkreis der SA
Ubicació geogràfica

La Sturmabteilung, més coneguda amb l'abreviatura SA, en català «secció d'assalt» o, de manera més lliure, «camises marrons» fou una organització paramilitar del Partit Nacional Socialista dels Treballadors Alemanys (NSDAP) que va tenir un paper molt important en l'ascens al poder d'Adolf Hitler a la dècada de 1930.

Els seus objectius principals eren proporcionar protecció als mítings i assemblees nazis, interrompre les reunions dels partits de l'oposició, lluitar contra les unitats paramilitars dels partits opositors, especialment el Roter Frontkämpferbund del Partit Comunista d'Alemanya (KPD) i el Reichsbanner Schwarz-Rot-Gold del Partit Socialdemòcrata d'Alemanya (SPD), i intimidar els gitanos, els sindicalistes i, especialment, els jueus.

Col·loquialment, se'ls anomenava les SA com a Camises Marrons (Braunhemden) pel color de les camises del seu uniforme, de manera similar als Camises negres de Benito Mussolini. L'uniforme oficial de les SA era una camisa marró amb una corbata marró. El color es va originar perquè el 1921 Gerhard Roßbach va comprar un gran enviament de camises de Lettow, destinades originalment a les tropes colonials (Schutztruppe) alemanyes a l'antiga colònia de l'Àfrica Oriental, però que mai havien arribat a la seva destinació a causa dels bloquejos navals, per utilitzar-les en la seva unitat paramilitar Freikorps. Més tard es van utilitzar per a la seva organització juvenil Schilljugend a Salzburg i, el 1924, van ser adoptades per la Joventut Schill a Alemanya. La «Schill Sportversand» es va convertir aleshores en el principal proveïdor de les camises marrons de les SA. Les SA van desenvolupar títols pseudomilitars per als seus membres, amb rangs que més tard van ser adoptats per diversos altres grups del Partit Nazi.

Després que Hitler assumís el lideratge del Partit Nazi el 1921, va formalitzar els partidaris militants del partit en les SA com un grup que havia de protegir les reunions del partit. El 1923, a causa de la seva creixent desconfiança cap a les SA, Hitler va ordenar la creació d'una unitat de guardaespatlles (Stoßtrupp-Hitler), que va ser abolida després del fracàs del Putsch de la cerveseria a finals d'aquell any. Poc després de ser alliberat de la presó, Hitler va ordenar la creació d'una altra unitat de guardaespatlles el 1925 que, finalment, es convertiria en la Schutzstaffel (SS). Durant la purga de la Nit dels Ganivets Llargs (die Nacht der langen Messer) el 1934, el llavors líder de les SA, Ernst Röhm, va ser arrestat i executat. Les SA van continuar existint, però van perdre gairebé tota la seva influència i van ser efectivament substituïdes per les SS, que havien participat en la purga. Les SA van continuar existint fins després de la capitulació final de l'Alemanya nazi davant els Aliats el 1945, moment en què van ser dissoltes i prohibides pel Consell de Control Aliat.

Els orígens

A Múnic, durant la tardor de 1920, Hitler va crear les Ordnertruppen, un grup d'ex-soldats i busca-raons, per tenir protecció durant els mítings del Partit Nazi (NSDAP) dels atacs comunistes. El nom aviat va canviar a Sportabteilung (Secció Esportiva), coneguts amb la sigla SA.

El 4 de novembre de 1921 es va canviar el nom per la versió final: Sturmabteilung. Amb el liderat d'Ernst Röhm, els milers de membres de la SA van tenir molta rellevància en l'estructura de poder nazi. El 1922 es va crear una secció juvenil (Jugendbund).

Els membres de la Sturmabteilung van cometre nombrosos actes de violència contra grups socialistes durant els anys 1920, baralles de carrer conegudes com a «col·lisions». Posteriorment prendrien aquest rol els membres de la Schutzstaffel o SS. Els membres de la SA van participar en diversos atacs i activitats anticapitalistes, fins i tot en col·laboració amb els comunistes, per escàndol dels nazis.

La presa de poder de Hitler

Tropes dels SA de llauna

Després de la presa de poder de Hitler el 1933, els membres de la SA es van mostrar ansiosos per substituir l'exèrcit alemany i obtenir poder. Això va irritar l'exèrcit regular, la Reichswehr, que ja estava ressentida amb el NSDAP, i habitualment es dirigien a ells com la 'púrria marró' (pel seu uniforme d'aquest color). Això, de retruc va provocar tensions amb altres membres del partit, que veien als cada vegada més forts SA d'Ernst Röhm com un obstacle a les seves pròpies ambicions.

La Sturmabteilung es va considerar una organització radical i perillosa, especialment pel fet que els seus membres juraven lleialtat als seus comandants abans que a Hitler o al mateix partit, i van haver de formar la Schutzstaffel o SS per restringir el poder de la SA.

La nit dels ganivets llargs

Article principal: Nit dels ganivets llargs

La majoria dels conflictes entre la Gestapo i la SA estaven basats en rivalitats personals, però els conflictes socioeconòmics també van ser importants, ja que els membres de la Gestapo generalment provenien de la classe mitjana, mentre que els de la SA eren aturats i de classe treballadora, més radicals, i que consideraven que la revolució nazi no s'acabaria quan Hitler arribés al poder.

Els caps nazis, incloent-hi en Heinrich Himmler van falsificar un informe suggerint que en Röhm planejava un cop d'estat contra en Hitler, recolzat per França. Al principi en Hitler va rebutjar les acusacions, però el va alertar que la SA tenia prou potencial com per treure'l del poder si ho volia. En Röhm era impopular entre els membres del partit perquè, a part de les seves ambicions, corrien rumors sobre la seva homosexualitat. La pressió exercida va fer que Hitler ordenés l'execució dels líders de la SA, entre el 30 de juny i l'1 de juliol de 1934, en el que es coneix com la Nit dels ganivets llargs. Victor Lutze va esdevenir el nou líder de l'organització, però aquesta aviat fou marginada de l'estructura de poder nazi. La nit dels ganivets llargs va anorrear la SA i va eliminar la dissensió al si del NSDAP.

El cos armat de la SA, conegut com a SA-Wehrmannschaft va participar en la Segona Guerra Mundial, i va passar de la mida de regiments durant el 1940 a cossos d'exèrcit el 1945. L'organització es va dissoldre amb la derrota alemanya a la Segona Guerra Mundial.

Després de la purga

Després de la Nit dels Ganivets Llargs, les SA van continuar operant sota el lideratge del Stabschef Viktor Lutze, però el grup va ser reduït significativament. En el termini d'un any, el nombre de membres de les SA es va reduir en més d'un 40%. No obstant això, els nazis van augmentar els atacs contra els jueus a principis de la dècada de 1930 i van utilitzar les SA per dur-los a terme.

El novembre de 1938, després de l'assassinat del diplomat alemany Ernst vom Rath a mans de Herschel Grynszpan (un jueu polonès), les SA van ser utilitzades per a «manifestacions» contra l'acte. En uns disturbis violents, els membres de les SA van destrossar els aparadors de vidre d'unes 7.500 botigues i negocis jueus. Els esdeveniments van ser coneguts com la Nit dels vidres trencats (en alemany, Kristallnacht). Es van saquejar llars jueves per tota Alemanya. Aquest pogrom va danyar, i en molts casos va destruir, unes 200 sinagogues (gairebé totes les que hi havia a Alemanya), molts cementiris jueus, més de 7.000 botigues jueves i 29 grans magatzems. Alguns jueus van ser apallissats fins a la mort i més de 30.000 homes jueus van ser arrestats i portats a camps de concentració.

A partir d'aleshores, les SA van quedar eclipsades per les SS; cap al 1939 tenien poca rellevància dins del Partit Nazi, tot i que mai van ser dissoltes formalment i van continuar existint fins que va acabar la guerra. El gener de 1939, el paper de les SA es va establir oficialment com una escola d'entrenament per a les forces armades, amb la creació de les SA Wehrmannschaften (Unitats Militars de les SA). Amb l'inici de la Segona Guerra Mundial el setembre de 1939, les SA van perdre la majoria dels membres que els quedaven pel servei militar a la Wehrmacht (forces armades).

El gener de 1941, les rivalitats entre l' Auswärtiges Amt (Ministeri d'Afers Exteriors) i les SS van explotar amb l'intent de cop d'estat a Bucarest; les SS van donar suport al cop de la Guàrdia de Ferro sota el seu líder Horia Sima contra el primer ministre, el general Ion Antonescu, mentre que l'Auswärtiges Amt juntament amb la Wehrmacht van donar suport a Antonescu. Després del cop, el ministre d'Afers Exteriors Joachim von Ribbentrop va fer un esforç per frenar el poder de les SS a l'hora de dur a terme una política exterior independent del ministeri. Aprofitant les rivalitats històriques entre les SS i les SA, el 1941 Ribbentrop va nomenar un conjunt d'homes de les SA per encapçalar les ambaixades alemanyes a l'Europa de l'Est: Manfred Freiherr von Killinger a Romania, Siegfried Kasche a Croàcia, Adolf-Heinz Beckerle a Bulgària, Dietrich von Jagow a Hongria i Hanns Ludin a Eslovàquia, per tal d'assegurar que hi hagués una cooperació mínima amb les SS. El paper dels ambaixadors de les SA era el de «quasi-governadors del Reich», ja que supervisaven agressivament els afers interns de les nacions on estaven destinats, fet que els feia molt diferents dels ambaixadors tradicionals. Aquests ambaixadors van complir les esperances de Ribbentrop en mantenir relacions distants amb les SS, però com a grup van ser notablement inepte com a diplomàtics; Beckerle era tan groller i vulgar en les seves maneres que el rei Boris III de Bulgària gairebé es va negar a permetre que presentés les seves credencials al Palau de Vrana. Com a ambaixador a Bratislava, Ludin va organitzar la deportació de 50.000 jueus eslovacs a Auschwitz el 1942. El 23 i 24 d'agost de 1944, Killinger va gestionar pèssimament la resposta alemanya al cop d'estat del rei Miquel I, que va veure com el monarca destituïa Antonescu, signava un armistici amb els Aliats i declarava la guerra a Alemanya, fent perdre al Reich la seva major font de petroli. Dels ambaixadors de les SA, Killinger i Jagow es van suïcidar el 1944 i el 1945 respectivament, mentre que Kasche i Ludin van ser executats per crims de guerra el 1947 a Iugoslàvia i Txecoslovàquia respectivament. Beckerle va passar 11 anys en un camp de presoners de guerra soviètic, va ser alliberat a l'Alemanya de l'Oest el 1955 i va ser acusat de crims de guerra el 1966 pel seu paper en la deportació de jueus macedonis, càrrecs que es van retirar per motius de salut el 1968; va morir el 1976 en una residència d'avis a l'Alemanya de l'Oest.

L'any 1943, Viktor Lutze va morir en un accident d'automòbil i Wilhelm Schepmann va ser nomenat líder. Schepmann va fer tot el possible per dirigir les SA durant la resta de la guerra, intentant restaurar el grup com una força predominant dins del Partit Nazi i reparar anys de desconfiança i mals sentiments entre les SA i les SS. La nit del 29 al 30 de març de 1945, membres de les SA austríaques van estar implicats en una marxa de la mort de jueus hongaresos des d'un camp de treball a Engerau (l'actual Petržalka, Eslovàquia) fins a Bad Deutsch-Altenburg, on 102 jueus van ser assassinats, ja fos per trets o apallissats fins a la mort. L'abril de 1945, el Kreisstabsführer des Kremser Volkssturms (Cap d'estat major del districte de la milícia de Krems an der Donau) i SA-Standartenführer (Coronel de les SA) Leo Pilz va dirigir un contingent de milicians de la Volkssturm durant la massacre de la presó de Stein, durant la qual entre 400 i 500 presoners van ser executats sumàriament. Després de la guerra, Pilz i quatre persones més van ser condemnats a mort pel Tribunal del Poble de Viena.

Les SA van deixar d'existir el maig de 1945 quan l'Alemanya nazi es va col·lapsar. Van ser formalment dissoltes i prohibides pel Consell de Control Aliat mitjançant la Llei número 2 del Consell de Control el 10 d'octubre de 1945. El 1946, el Tribunal Militar Internacional de Nuremberg va dictaminar formalment que les SA no eren una organització criminal.

Líders de la SA

El líder de la SA fou conegut com a Oberster SA-Führer (Cabdill Suprem de la SA). El caps de la SA foren els següents:

• Emil Maurice (1920–1921)
• Hans Ulrich Klintzsch (1921–1923)
• Hermann Göring (1923)
• Cap (1923–1925)
• Franz Pfeffer von Salomon (1926–1930)
• Adolf Hitler (1930–1945)

El 1930 Adolf Hitler va assolir el comandament central de la SA, per tal d'assegurar-se'n la lleialtat, fins a la seva mort el 1945. El cap efectiu de l'organització era en mans de l‘Stabschef SA (Cap d'estat major de la SA). Des del 1931, l'Stabschef era considerat sovint com a comandant suprem de la SA, tot actuant en nom de Hitler. Aquest càrrec fou ocupat per:

• Ernst Röhm (1931–1934)
• Viktor Lutze (1934–1943)
• Wilhelm Scheppmann (1943–1945)

Organització

Les SA s'organitzaven en diversos grups regionals grans anomenats Gruppen. El líder de grup responia només davant el Stabschef-SA o Hitler. Cada Gruppe estava format per unitats subordinades anomenades Brigaden (brigades). Subordinades a les Brigaden hi havia les Standarten, de la mida d'un regiment. Les SA-Standarten operaven a totes les grans ciutats alemanyes i es dividien en unitats encara més petites, conegudes com a Sturmbanne i Stürme. El nexe de comandament de totes les SA era l'Oberste SA-Führung, situat a Stuttgart. El comandament suprem de les SA tenia moltes suboficines per gestionar el subministrament, les finances i el reclutament.

Un SA-Sturmmann de la Marine-Sturmabteilung. El seu coll denota que forma part del Sturm 22 / Standarte 1.

Les SA també tenien diverses unitats d'entrenament militar. La més gran era la SA-Marine, que servia com a auxiliar de la Kriegsmarine (Marina alemanya) i realitzava operacions de recerca i rescat, així com la defensa dels ports. Les SA també tenien una branca "de l'exèrcit", similar a les Waffen-SS, coneguda com a Feldherrnhalle. Aquesta formació va passar de tenir la mida d'un regiment el 1940 a ser un cos blindat complet (Panzerkorps Feldherrnhalle) el 1945. Pel que fa a les unitats formades fora d'Alemanya, després de l'èxit de la invasió de Polònia el 1939, es va formar una unitat de les SA anomenada "Govern General". Les unitats van ser rebatejades com a SA Wehrschützen-Bereitschaften el 1942; a partir d'aleshores, el títol es va abreujar a SA Wehrbereitschaften.

Estructura de l'organització agost 1934–1945

• Oberste SA-Führung (Comandament i Control Suprem de les SA)
• Gruppe (Grup): format per diverses brigades
• Brigade: de 3 a 9 Standarten
• Standarte (Estendard, unitat de la mida d'un regiment): de 3 a 5 Sturmbanner
• Sturmbann (unitat de la mida d'un batalló): de 3 a 5 Stürme
• Sturm (unitat de la mida d'una companyia): de 3 a 4 Trupps
• Trupp (Tropa, unitat de la mida d'una secció): de 3 a 4 Scharen
• Schar (escamot): 1 o 2 Rotten (patrulles o equips)
• Rotte (patrulla o equip): de 4 a 8 homes de les SA
• SA-Mann (Home de les SA / Soldat de les SA)

Els «beefsteaks» a les files

En la seva obra de 1936 Hitler: A Biography, l'historiador alemany Konrad Heiden va observar que a les files de les SA hi havia «un gran nombre d'antics comunistes i socialdemòcrates» i que «moltes de les tropes d'assalt eren anomenades "beefsteaks (bistecs"): marrons per fora i vermells per dins». L'afluència de no nazis entre els membres de les Sturmabteilung era tan prevalent que els homes de les SA feien broma dient: «En la nostra tropa d'assalt hi ha tres nazis, però aviat els haurem vomitat».

S'estimava que el nombre de «bistecs» era elevat en algunes ciutats, especialment al nord d'Alemanya, on la influència de Gregor Strasser i l'strasserisme era significativa. El cap de la Gestapo entre 1933 i 1934, Rudolf Diels, va informar que el «70 per cent» dels nous reclutes de les SA a la ciutat de Berlín havien estat comunistes. Això queda palès per altres historiadors: «Pel que fa a la pertinença prèvia a grups juvenils, gairebé la meitat dels membres de les SS i gairebé un terç dels soldats d'assalt immediats havien estat amb els Freikorps, vigilants o grups de veterans militants durant els seus primers 25 anys de vida. També provenien en proporcions desmesurades de grups juvenils d'esquerres com la Joventut Socialista o Comunista o el Front Roig (RFB)».

Els historiadors han argumentat que, atès que la majoria de membres de les SA provenien de famílies de classe treballadora o estaven a l'atur, eren més receptius al socialisme de caràcter marxista, i esperaven que Hitler complís els 25 punts del Programa Nacional Socialista. L'historiador Thomas Friedrich afirma que els reiterats esforços del Partit Comunista d'Alemanya (KPD) per atraure els orígens de classe treballadora de les SA estaven «condemnats al fracàs», perquè la majoria dels homes de les SA estaven centrats en el culte nacionalista a Hitler i en la destrucció de l'«enemic marxista», un terme que s'utilitzava per identificar tant el KPD com el Partit Socialdemòcrata d'Alemanya (SPD).

El nom de «bistec» també feia referència al canvi de partit entre membres del partit nazi i el comunista, especialment pel que fa a aquells que es trobaven a les files de les SA.

Bibliografia

• Bessel, Richard; Bessel, Professor of Twentieth-Century History Richard. Political Violence and the Rise of Nazism: The Storm Troopers in Eastern Germany, 1925-1934 (en anglès). Yale University Press, 1984. ISBN 978-0-300-03171-3. 
• Hatch, Nicholas H. The Brown Battalions: Hilter's SA in Words and Pictures (en anglès). Turner, 2000. ISBN 978-1-56311-595-0. 
• Campbell, Bruce. The SA Generals and the Rise of Nazism (en anglès). University Press of Kentucky, 1998. ISBN 978-0-8131-2047-8. 
• Fischer, Conan. Stormtroopers: A Social, Economic, and Ideological Analysis, 1929-35 (en anglès). Allen & Unwin, 1983. ISBN 978-0-04-943028-0. 
• Fuller, James David. Collectors Guide to SA Insignia (en anglès). Matthäus Publishers, 1985. ISBN 978-0-931065-04-0. 
• Halcomb, Jill; Smith, Jill Halcomb. The SA: A Historical Perspective (en anglès). Crown/Agincourt Publishers, 1985. ISBN 978-0-934870-13-9. 
• Merkl, Peter H. The Making of a Stormtrooper (en anglès). Princeton University Press, 1980. ISBN 978-0-691-07620-1. 
• Reiche, Eric G. The Development of the SA in Nurnberg, 1922-1934 (en anglès). Cambridge University Press, 1986-03-31. ISBN 978-0-521-30638-6. 
• Allen, William Sheridan. The Nazi Seizure of Power: The Experience of a Single German Town, 1930-1935 (en anglès). Quadrangle Books, 1965. ISBN 978-0-531-06326-2. 

Enllaços externs

• (anglès) Axis History Factbook – SA
• (anglès) Spartacus Educational – Sturm Abteilung (SA) Arxivat 2004-10-12 a Wayback Machine.