Col·lodió humit
El col·lodió humit és un procediment fotogràfic usat comunament fins a finals del s. XIX. Es considera que la tècnica va ser inventada gairebé simultàniament per Frederick Scott Archer i Gustave Le Gray al voltant de l'any 1850. Aquest tipus de fotografia va ser molt popular durant prop de 40 anys, i molts fotògrafs pioners van contribuir a millorar el procés.[1]
El mètode suposa la utilització del col·lodió, una mena de vernís que s'aboca en forma líquida sobre les plaques. Estès sobre una placa de vidre s'anomena ambrotip, i si és metàl·lica ferrotip. El col·lodió se sensibilitza en nitrat d'argent. Les plaques de vidre han d'estar molt netes, per poder obtenir imatges nítides i sense taques.
Es diu col·lodió humit perquè la placa ha de romandre humida durant tot el procediment de presa i revelat de les imatges. Això suposa que els fotògrafs han de portar amb ells el laboratori fotogràfic, a fi de preparar la placa abans de la presa i procedir a revelar-la immediatament. Es va generalitzar així l'ús de tendes de campanya i de carretes reconvertides en laboratoris per als fotògrafs que treballaven a l'exterior.
Un altre dels inconvenients d'aquest mètode és la fragilitat de les plaques de vidre emprades com a suport, que es poden ratllar o trencar.
Amb l'ús d'aquest procediment es va aconseguir reduir el temps d'exposició a uns quants segons, entre 6 i 15, la qual cosa va provocar una disminució dels costos. Un altre dels grans avantatges de les plaques al col·lodió comparades amb altres procediments de l'època és la seva estabilitat.
El col·lodió va ocasionar l'abandonament d'altres procediments com el daguerreotip, ja que permetia obtenir diverses còpies, o el calotip. També va suposar la popularització d'imatges de famosos per l'accés al mercat de fotografies de la burgesia i de les incipients classes mitjanes, en còpies a l'albúmina relativament econòmiques.
Història
[modifica]
El col·lodió humit va ser inventat l'any 1851 per Gustave Le Gray, qui va ser el primer a indicar un procediment amb aquest compost, i va aconseguir imatges mitjançant el revelat amb sulfat de protòxid de ferro. Frederick Scott Archer va publicar, aquest mateix any, a Anglaterra, un estudi d'aquest agent, que va suposar un gran avenç en el desenvolupament de la fotografia.
A partir de l'any 1855, es va imposar aquest procediment. Entre els fotògrafs que el van adoptar hi ha alguns autors clàssics com Charles Clifford i J. Laurent, dos dels més importants fotògrafs que van treballar a Espanya, en l'època de la reina Isabel II d'Espanya.
A la dècada de 1880, el seu ús va començar a ser desplaçat per l'aparició de la instantània fotogràfica, de les "plaques seques" de vidre amb gelatinobromur. Però les plaques de vidre amb col·lodió es van seguir emprant moltes dècades en els tallers d'arts gràfiques.
Les indústries gràfiques encara feien servir el col·lodió humit als anys de la dècada dels 60 del s. XX per a obres de línies i tonalitats, la majoria amb tintes negres sobre fons blanc, ja que, en grans formats, aquesta tècnica era força més econòmica que la del cel·luloide.
Composició del col·lodió
[modifica]El col·lodió és un nitrat de cel·lulosa dissolt en una barreja d'alcohol i èter que s'estén sobre una placa de vidre. Quan aquesta mescla com un xarop comença a solidificar-se sobre el vidre, la placa se submergeix en un bany de nitrat de plata per sensibilitzar-la, de manera que les sals contingudes a la pel·lícula es transformen així en halogenur de plata sensible a la llum. A continuació, s'escorre la placa i es transfereix a un marc hermètic a la llum. Totes aquestes operacions s'han de fer en una habitació fosca. Després es pot captar la foto amb la càmera, amb una exposició curta. A continuació, la placa s'ha de desenvolupar immediatament en una habitació il·luminada amb llum vermella clara (el nitrat de plata és insensible a la llum vermella) amb àcid gàl·lic o sulfat de ferro i encabat fixat amb tiosulfat de sodi o cianur de potassi.
Avantatges
[modifica]El procés de la realització del col·lodió humit ocasiona una imatge en negatiu sobre un suport transparent (normalment vidre). Això va ser una millora respecte al procés del calotip, descobert per Henry Fox Talbot, el qual produïa una única imatge en positiu, la qual no podia ser replicada. Així, el col·lodió humit, que combinava les qualitats positives del procés de calotip (deixant que el fotògraf pugui replicar la mateixa imatge en múltiples ocasions) i les qualitats positives del daguerreotip (creant una imatge clara i ben definida que no es podia assolir amb els negatius de paper), es va posicionar sobre les altres tècniques de fotografia ja existents.[2]
Ja que el col·lodió és una tècnica enganxifosa i transparent, però aquesta es pot submergir en una solució de nitrat de plata mentre està humida, és una tècnica ideal per a revestir superfícies com el vidre o el metall per a la fotografia. Quan la superfície metàl·lica està coberta amb la solució del col·lodió, carregada amb el nitrat de plata, exposada, i deixada reposar, crea una imatge directament positiva en la plata, encara que revertida de forma lateral (així com succeeix en un mirall).[3]En el cas del revestiment en una superfície de vidre, la imatge es converteix en un negatiu que pot ser fàcilment reproduïda en un paper fotogràfic, les vegades que es necessiti. Això va ser un gran avantatge envers el daguerreotip, del qual no es podien reproduir múltiples imatges directament.
El procés del col·lodió humit és, a més, bastant econòmic comparat amb el seu predecessor i no requereix substàncies o eines que comportin la inhalació de gasos tòxics –així com succeïa amb el daguerreotip–. Tenint el vidre com a mitjà de revelatge, el cost de la imatge va baixar notablement de quan es realitzava a partir de plaques de coure o de plata, però també, es van realitzar negatius més duradors que no pas els anteriors fets de paper.[4]
Aquest procés es va accelerar d’una forma extraordinària, respecte a les altres tècniques de revelatge anteriors, necessitant només uns segons d’exposició a la llum del dia i no entre 30 segons i 1 minut com les altres tècniques fotogràfiques existents a mitjans del segle XIX.
Inconvenients
[modifica]El procés del col·lodió humit compta amb un problema principal, el temps d’assecament. El procés d’inici a fi, calia ser desenvolupar abans que la placa s’assequés. Això, deixaria al fotògraf entre 10 i 15 minuts per a completar tot el revelatge. L’ús del col·lodió humit va quedar molt restringit, ja que necessitava sempre tenir a prop una cambra fosca perquè els materials fotosensibles no quedessin mal exposats. La placa, a més, solia gotejar amb la solució de nitrat de plata, cosa que causava taques i acumulacions a la càmera i a les peces que subjectaven la superfície de vidre.[5]
El bany en nitrat de plata també comportava altres problemes. Gradualment, se saturava amb alcohol, iode o sals de bromur, pols i altres substàncies orgàniques, cosa que causava una mala reproducció de les imatges.[6]Aquest bany de plata necessitava constantment ser renovat, exposant aquesta a la llum solar i a un filtre.
Així com en tots els anteriors processos fotogràfics, el col·lodió humit només podia reaccionar a la llum blava i ultraviolada. Els colors càlids apareixien foscos, mentre que els colors més freds apareixien clars. I és que, per exemple, un cel amb núvols era molt difícil de representar, ja que els núvols blancs contenen quasi tantes tonalitats blaves com el mateix cel. Les llimones i els tomàquets apareixien quasi en un to negre brillant, sobre unes estovalles –que sent de color blau i blanc– apareixen com a blanc llis. Els models victorians en les fotografies dutes a terme amb el col·lodió humit duen moltes vegades robes fosques, ja que els seus vestits que en realitat eren en tonalitats groguenques o roses.[7]
Vegeu també
[modifica]Referències
[modifica]- ↑ Diccionario de Arte I. Barcelona: Spes Editorial SL (RBA), 2003, p.125. ISBN 84-8332-390-7 [Consulta: 27 novembre 2014].
- ↑ «Negatiu al col·lodió humit» (en castellà). Tesauros. [Consulta: 15 desembre 2025].
- ↑ «Wet-collodion process» (en anglès). Britannica. [Consulta: 15 desembre 2025].
- ↑ «History of the collodion process.» (en anglès). Alternative Photography. [Consulta: 16 desembre 2025].
- ↑ «A IS FOR… FREDERICK SCOTT ARCHER, INVENTOR OF THE WET-COLLODION PROCESS» (en anglès). Science Media Museum. [Consulta: 17 desembre 2025].
- ↑ «PHOTOGRAPHIC PROCESS 2.0: THE COLLODION PROCESSE» (en anglès). Eastman Museum. [Consulta: 16 desembre 2025].
- ↑ Stulik, Dusan C. The Atlas of Analytical Signatures of Photographic Processes (en anglès). Getty Conservation Institute. ISBN 978-1-937433-13-0.
