Xavier Cunyat Rios
En el que segueix vos vaig a explicar breument la investigació i reflexió sobre el fenomen de la religió que va fer Max Weber, pensador alemany de finals del s. XIX i principis del s. XX, el qual és considerat un del pares fundadors de la sociologia moderna i que va crear el que es coneix com a «sociologia comprensiva». En concret em centraré en una de les seues obres més conegudes i debatudes per la seua gran influència, la qual va dedicar aquest sociòleg a la religió en Europa i la seua relació amb l’aparició del capitalisme modern.
Maximilian Weber (Erfurt, 21 d’abril de 1864 – Munic, 14 de juny de 1920) va ser un sociòleg, politòleg, filòsof, economista i jurista alemany. Fill major dels set que van tenir sa mare i son pare, un polític de l’Alemanya d’Otto von Bismarck. El seu germà menut, Alfred Weber, va ser també un destacat economista i sociòleg. El 1882 començà els seus estudis de dret a la Universitat de Heidelberg. També va estudiar en altres universitats, fonamentalment en la de Berlín, on es va dedicar especialment a la història. Es va doctorar en dret, el 1889, i aviat va entrar a formar part del cos de professors de la Universitat de Berlín. Va ser professor d’economia a les universitats de Friburg de Brisgòvia (1894) i Heidelberg (1896); abandonà la docència el 1903 per motius de salut i s’hi va reintegrar el 1918.
Es va fer càrrec de la redacció d’una de les primeres revistes dedicades a la sociologia, l’Arxiu de Ciències Socials. El 1905 aparegué el més famós dels seus estudis, «L’ètica protestant i l’esperit del capitalisme». El 1909 va fundar, junt amb Georg Simmel i Ferdinand Tönnies, l’Associació Alemanya de Sociologia. Se’l considera, amb Karl Marx, Vilfredo Pareto, Ferdinand Tönnies i Émile Durkheim, un dels pares de la sociologia.
Durant la Primera Guerra mundial va desenvolupar una forta crítica a la política bel·licista del II Reich. Quan va acabar la guerra, va ser membre del comitè d’experts de la Delegació de la pau de Versalles. També va formar part de la comissió redactora de la Constitució de Weimar. Durant llargs períodes de la seua vida, va patir fortes depressions nervioses; amb tot, la seua és una de les obres més extenses de les ciències socials.
Els seus treballs comprenen molts aspectes i són molt variats, i solament d’una manera parcial manifesten les tensions internes de l’autor i els seus enfrontaments amb els utilitaristes, els marxistes i els historicistes. Preocupat per la influència mútua dels interessos materials i espirituals en la interacció de les classes i grups socials, va investigar els vincles entre idees religioses i conductes econòmiques tant en les societats occidentals com en les orientals. També va estudiar els nexes entre el protestantisme —principalment en la seua versió calvinista— i la gènesi del capitalisme. També es va interessar per la naturalesa del poder i les seues modalitats (tradicional, racional i carismàtic), i en tot moment va remarcar la pluralitat de causes del desenvolupament històric i la necessitat de conèixer els continguts culturals per interpretar els canvis socials, en la perspectiva d’arribar a una conceptualització de les col·lectivitats en funció del comportament social i no de les estructures.
Les seues aportacions metodològiques són molt rellevants, en aprofundir els treballs de Wilhelm Dilthey en la distinció entre les metodologies de les ciències naturals i les de les ciències socials.
Marx i Nietzsche
Max Weber va morir en 1920, Durkheim ho havia fet el 1917 i Simmel en 1918. És massa simple convertir aquests tres pensadors, i particularment a Weber, en una mena de “anti-Marx” -o de reconstructors del pensament burgès com ha estat tòpic en el context ibèric. Més aviat hauria de considerar-se a Weber com l’autor que ha comprès fins a quin punt la “filosofia de la sospita”, per usar una etiqueta anacrònica, té raó en el que critica però és, alhora, impotent per al que proposa. Segons sembla, Weber hauria confessat a Spengler, al febrer de 1920, que: «L’honestedat d’un intel·lectual pot mesurar-se per la seua actitud davant de Marx i Nietzsche (…) El món en què existim intel·lectualment nosaltres mateixos és en gran part un món format per Marx i Nietzsche». El seu projecte no pretén, doncs, la reconstrucció, sinó la revisió del que s’ha dit pels mestres de la sospita. Precisament perquè Marx i Nietzsche porten a un carreró sense sortida -perquè són genials i cecs alhora- cal assumir-los com ells mateixos, en el seu millor moment, hagueren volgut: sense escolàstica, però sense perdonar-los per estar vius; sense menyspreu però sense submissió.
Weber com a pensador resumeix les tradicions polítiques de l’Alemanya de la seua època: va ser liberal, es va implicar en el pensament social cristià i va acabar al Deutsche Demokratische Partei el 1919, després d’haver estat vinculat a la socialdemocràcia, que li desagradava per burocràtica; no pretén transformar el món però comparteix amb Marx un enfocament metodològic bàsic: el d’explicar les societats com un conjunt d’estructures i de pràctiques socials col·lectives. I ho fa amb una perfecta distància, o “neutralitat axiològica” si es vol, pel que fa a les consideracions morals. Així, el 1892 podia escriure, per exemple, que: «… des del punt de vista de la raó d’estat; aquest no és per a mi un problema referent als obrers agrícoles, no pregunte si viuen bé o malament i com se’ls pot ajudar». Podríem trobar textos de Marx sobre la situació dels obrers a l’Índia que no estaria massa lluny d’aquest enfocament.
Temes com l’anàlisi del capitalisme i de la burocratització, i fins i tot la cosificació de les relacions humanes, es troben en Marx tant com en Weber. No obstant això el que els separa és obvi: Weber no accepta el reduccionisme de la hipòtesi central del marxisme, la primacia del sol factor econòmic per explicar el capitalisme. L’alternativa weberiana és ben coneguda: si el capitalisme ha triomfat es deu no a la plusvàlua ni al maquinisme, sinó a l’eficiència social d’uns valors encarnats per l’ètica, protestant, que ha fet de la feina un estil de vida que va molt més lluny del pur element econòmic i impregna totes les nostres accions.
La segona influència crucial la va rebre de Nietzsche. Weber descobreix en ell la idea fonamental de la seua sociologia: el lloc central que ocupen els valors, el seu paper fundador de la consciència social que és, alhora, consciència moral. Nietzsche mostra a Weber que els valors no són eterns i que el fonamental per a un sociòleg és comprendre com determinats valors s’han convertit en tòpics, fins a tornar-los fins i tot incapaços d’identificar-se com a tals: és l’aquiescència social, el context històric i la utilitat dels valors per fundar estils de vida el que ens ofereix el criteri per a comprendre com funciona i com s’articula una acció social. S’ha pogut dir que Weber realitza empíricament el programa de «La genealogia de la moral». Però trobarem entre els dos una diferència crucial: Nietzsche vol «transvalorar», canviar el signe dels valors; en canvi, el que Weber pretén és comprendre la influència indirecta dels valors sobre la vida i sobre la formació social, però sense erigir-se en jutge. Els valors són “racionals”, fins i tot més racionals que els interessos econòmics, i per això l’actitud axiològica de neutralitat és més convenient que la del judici moral o, pitjor encara, moralitzant.
L’ètica protestant i l’esperit del capitalisme
«L’ètica protestant i l’esperit del capitalisme», és l’obra de Max Weber més important. Publicada en 1905, aquesta s’interroga per l’origen de la mentalitat capitalista moderna, enemiga i vencedora del tradicionalisme. Weber arriba a la conclusió que tal mentalitat procedeix, no del propi desenvolupament econòmic capitalista, sinó del mode de vida generat pel protestantisme d’arrel calvinista, que va redundar en una racionalització equivalent a una «desmagificació» del món, és a dir, en la reducció d’aquest a objecte de càlcul, explotació i dominació.
L’ètica del capitalisme planteja que la fi suprema de la nostra vida és l’adquisició de riqueses per elles mateixes, la recerca de l’enriquiment no és vista com un mitjà per a un fi; l’empresari capitalista no busca enriquir-se per retirar-se sinó que busca l’enriquiment per si mateix. El gaudi, el descans o la retirada no són els objectius de la mentalitat capitalista encara que sí pot ser el fi dels membres de les economies capitalistes poc integrats en el sistema. El capitalisme actua com un ordre extraordinari en què l’individu queda atrapat inexorablement, l’empresari que no s’emmotlle a l’ètica capitalista està abocat a desaparèixer. El capitalisme ha estat moltes vegades a punt d’instaurar-se, en l’Antiguitat mediterrània o a Orient, però sempre va xocar amb la mentalitat «tradicionalista» segons la qual un home treballa amb el propòsit de viure o, com a molt, de viure bé.
El catolicisme que considerava aquest món tacat pel pecat original s’emmotllava perfectament a la mentalitat tradicionalista, els recessos monàstics són un exemple d’això: la veritable vida és la vida contemplativa, allunyada del tràfec del món. Amb Luter la visió del treball va canviar en el cristianisme i es va transformar en una manifestació palpable de l’amor al proïsme, davant Déu tota professió té el mateix valor. El propi de la Reforma va ser accentuar el valor ètic del treball com a professió (beruf). Però en Luter encara segueix viu l’esperit del tradicionalisme ja que l’assumpció de la professió era una cosa que l’home havia de fer com una missió imposada per Déu; l’única novetat va ser la desaparició dels anomenats «deures ascètics» (superiors als «deures amb el món») i la fi de la conformitat amb la situació assignada a cadascú en la vida social o professional. El veritable punt d’inflexió que va permetre la instauració del capitalisme va ser el naixement del calvinisme.
El calvinisme creu en la predestinació de la salvació. L’home no pot fer res per salvar-se, no és res comparat amb Déu; és el mateix Déu el que atorga la gràcia als elegits. Mentre el catòlic pot obtenir el perdó dels seus pecats en la confessió i el luterà podia reparar amb bones obres els actes de debilitat, el calvinista no podia fer res per obtenir la gràcia de Déu ja que provenia de Déu mateix i res podia fer l’home. No obstant això hi havia un signe que delatava els elegits per Déu: la seua puresa moral que s’estén a tots els actes de la seua vida, fins al més nimi. Aquest puritanisme moral portat a l’àmbit professional va fer que el compliment del deure del treball per si mateix, defugint el descans en la riquesa i l’ostentació foren signes de la gràcia divina. L’afanyós purità calvinista portava una vida èticament planificada i metoditzada en tots els àmbits de la seua existència per buscar en aquest compliment de la norma la seguretat d’haver obtingut la gràcia. Aquest afany purità a la feina, tan allunyat de la natural mentalitat tradicionalista, va ser la que va permetre el sorgiment del capitalisme als Països Baixos i Centre Europa on predominava la població puritana.
Al final, com era d’esperar, les riqueses acumulades van pervertir l’esperit purità i ho van fer afeblint fins i tot el secularisme laic no obstant això, com diu Weber «el capitalisme victoriós no necessita ja d’aquest suport religiós, ja que descansa en fonaments mecànics». En altres paraules, una vegada que es va assentar el capitalisme va prendre vida pròpia creant necessitats i construint els mitjans per a la seua perpetuació sense necessitat que la ideologia puritana el seguira sustentant.
Desencantament del món
Amb la creixent intel·lectualització, l’home modern deixa de creuen en poders màgics. Però en perdre el sentit profètic es troba forçat a viure en un món “desencantat”. El que s’anomena «irracionalitat ètica del món» procedeix de l’antagonisme de valors lligat a la intuïció fonamental de la infinita diversitat de la realitat mateixa. Per la resta, el món modern experimenta una gran dificultat per produir nous déus o nous valors. La humanitat, o almenys l’occidental, es troba en greu perill de passar de la irracionalitat ètica a la «glaciació ètica»; el supòsit politeisme dels valors en una societat moderna no és més que la façana sota la qual s’oculta un indiferentisme cap als valors, que ja no es confronten entre si. Sota aquest pluralisme el que passa és una pura uniformització.
El concepte de «desencantament del món» [Entzauberung der Welt – traduïble també per «pèrdua de la màgia» …] permet un doble plantejament. D’una banda constata l’esgotament del poder que abans van posseir les religions per determinar de manera significativa les pràctiques socials i per dotar de sentit l’experiència global del món. Però a més ofereix un criteri per avaluar el paper de la Il·lustració. Això és, però, una qüestió que convé plantejar en un context coherent. No es tracta d’un judici, que seria contrari a la neutralitat axiològica, sobres si el moviment de les Llums ha fracassat en no poder oferir una forma civil d’esperança al món. El desencantament del món, suscitat per l’actual pluralisme de valors, no és imputable a la «racionalització» com a tal sinó a la forma racionalista de concebre la racionalització, que Weber anomena «intel·lectualització».
Aquesta intel·lectualització obliga a la nostra època a reconèixer que per trobar un sentit als coneixements científics del món, els humans s’enreden en un conflicte racionalment insolucionable entre ideals incompatibles. Només les religions tradicionals eren capaços de conferir al contingut dels valors culturals la dignitat d’imperatius ètics incondicionals. Però hui les pràctiques religioses pertanyen a l’àmbit del privat. Les teodicees i les promeses de salvació es substitueixen per una ètica individual; els controls socials establerts per una economia capitalista i un Estat burocràtic no tenen la força de la religió d’antany. Mentre que la religió podia definir-se com una forma d’acció col·lectiva portadora de sentit, en canvi la «intel·lectualització» està en l’origen del «desencantament del món». La religió, que Weber distingeix clarament del «virtuosisme» sectari és un tema d’aquest món i no del més enllà que produeix un «ethos» molt concret; no és que hi haja una mena de «lògica interna» de les religions que condueix a una ètica, sinó que en la religió cristal·litza d’una manera molt específica el nucli d’interessos (materials i ideals) que regeixen la vida dels humans. O, com s’acostuma a dir, la religió insereix l’extraordinari en la vida ordinària.
Max Weber en l’actualitat
El revisionisme de les teories weberianes és el que inspira les lectures de Weber hui dia. Com Marx i Durkheim, Weber escrivia des d’un punt de vista euro-centrista que buscava explicar el gran enigma del món modern: com va aconseguir Europa superar de forma tan radical a la resta del món? En aquest sentit, Weber, com molts altres contemporanis, es van esforçar sense èxit en trobar trets que pogueren donar sentit a la excepcionalitat Europea.
L’auge de la Història Global, que pretén rastrejar les proves d’un sistema econòmic mundial entrellaçat per rutes comercials interregionals del que Europa era tan sols una part, ha qüestionat amb èxit la màxima de la qual partien Weber i la majoria dels autors del segle XIX: l’Europa protestant no va inventar el capitalisme modern per a més tard exportar-lo al món.
La Gran Divergència segueix sent un enigma encara hui dia. El gran mèrit de Weber, encara 150 anys després del seu naixement, es deu al fet que va ser un pioner a l’hora d’investigar la relació humana entre l’activitat econòmica i el marc cultural. Fins i tot si les conclusions a què va arribar el sociòleg alemany van ser errònies: el capitalisme modern no va sorgir en les protestants Suïssa, Holanda o Escòcia, sinó en les catòliques Venècia i Gènova.
Max Weber
LA ÉTICA PROTESTANTE Y EL ESPÍRITU DEL CAPITALISMO
https://bit.ly/1JYMXIk
El Cresol de Silla 
