per Xavier Cunyat Rios

El tema del llibret d’enguany, l’Alzheimer, és un tema terrible però alhora necessari de tractar. En el següent text he tractat de sintetitzar la importància capital d’una de les consqüències principals d’esta malaltia, a saber, la pèrdua de la memòria. Com vorem esta pèrdua comporta la desaparició de la pròpia identitat personal.

La malaltia

L’Alzheimer és una malaltia neurodegenerativa progressiva que afecta principalment la memòria, el pensament i el comportament. És la forma més comuna de demència, una condició que implica una disminució de les funcions cognitives. L’Alzheimer provoca una destrucció gradual de les cèl·lules nervioses del cervell, fet que porta a una pèrdua significativa de la capacitat intel·lectual i funcional.

L’Alzheimer afecta la memòria de manera progressiva, començant amb petites dificultats per recordar informació recent i evolucionant fins a la pèrdua de records a llarg termini. La memòria es veu compromesa perquè l’Alzheimer perjudica les neurones (cèl·lules nervioses) a regions del cervell essencials per a l’emmagatzematge i la recuperació d’informació.

En les primeres etapes, les persones amb Alzheimer tenen dificultats per recordar esdeveniments recents o detalls com noms, dates o converses recents. Poden preguntar repetidament la mateixa informació o perdre objectes amb freqüència. A mesura que l’Alzheimer avança, les persones troben cada vegada més difícil aprendre o retindre nova informació. Les persones amb Alzheimer sovint es desorienten, oblidant on estan, quin dia és o com van arribar a cert lloc. Este tipus de memòria, anomenada memòria episòdica, és la que emmagatzema les experiències personals i esdeveniments en un context de temps i lloc. En les etapes més avançades, la malaltia fa malbé altres parts del cervell, afectant la memòria remota, és a dir, els records més antics, com experiències de la infància o joventut. Les persones poden oblidar detalls importants de la seua vida, fins i tot els noms de familiars propers. L’Alzheimer destrueix progressivament la capacitat del cervell per emmagatzemar, processar i recuperar informació, cosa que impacta profundament la memòria i, en última instància, la identitat de la persona.

I en este punt voldria explicar el perquè una persona que perd la memòria perd així mateix i de manera irremeiable la pròpia identitat personal, cosa que fa més gran si cap el caràcter devastador d’esta malaltia.

La identitat personal i la història vital

Què és la identitat personal? La identitat personal és el conjunt de característiques, valors, records, creences i experiències que fan que una persona siga única i diferent de la resta. És un concepte complex que inclou elements com ara la memòria autobiogràfica, les relacions socials, la personalitat, les habilitats i les aspiracions, i es va formant al llarg de la vida a través de les nostres interaccions amb l’entorn i les nostres experiències personals. Una forma molt important de la identitat personal la constitueix la identitat narrativa.

La identitat narrativa és una manera d’entendre la identitat personal basada en la idea que les
persones construeixen la seua identitat a través d’històries. En lloc de ser un concepte estàtic, la identitat es concep com una narrativa en evolució constant, on la persona integra experiències passades, presents i futures en un relat coherent sobre qui és i qui vol ser. Esta perspectiva narrativa de la identitat personal va ser popularitzada pel filòsof contemporani Paul Ricoeur.

La identitat narrativa proposa que les persones donen sentit a les seues vides explicant-se a si mateixes i als altres històries sobre les seues experiències, decisions i relacions. Com en una novel·la, els esdeveniments s’ordenen de manera que formen una trama coherent, connectant causes i efectes al llarg del temps. A través de la narrativa, les persones creen un sentit de coherència i continuïtat a les seues vides. Tot i que les experiències individuals puguen semblar desconnectades o contradictòries, la narrativa permet a les persones integrar estos moments en una història més àmplia que done sentit als canvis, èxits i fracassos. La identitat narrativa no és fixa. A mesura que les persones enfronten noves experiències, reinterpreten el passat i ajusten la narrativa per incorporar estos nous esdeveniments. Per exemple, una experiència que semblava negativa en un moment pot ser vista com una oportunitat de creixement quan es mira enrere. També contar la pròpia història dóna a la persona un sentit d’agència. En estructurar les seues experiències, la persona assumeix el rol d’autor de la seua vida, prenent decisions que influeixen en el desenvolupament de la trama personal. Esta construcció narrativa permet a la persona definir no només qui és al present, sinó també com vol ser en el futur.

Cada persona selecciona certs esdeveniments, els atorga un significat i els acobla en una història coherent que l’ajuda a entendre qui és, què ha viscut i com es relaciona amb els altres i amb el món. Este relat inclou no sols fets objectius, sinó també interpretacions subjectives i emocionals de les experiències viscudes. A més, la identitat narrativa no és un procés individual aïllat, sinó que està influïda per les relacions socials, culturals i històriques. Els relats que expliquem sobre nosaltres mateixos estan modelats per les històries que escoltem dels altres, les expectatives socials, els valors culturals i els rols que exercim en diferents contextos.I la pregunta que s’imposa a propòsit del tema que ens ocupa, a saber, l’Alzheimer i les seues conseqüències, és: quin paper juga la memòria en la formació de la identitat narrativa o identitat
personal?

La memòria i la identitat personal

La memòria i la identitat narrativa estan profundament interrelacionades, ja que totes dues juguen un paper crucial en la construcció de la identitat personal. La memòria és el conjunt de records i experiències que una persona acumula al llarg de la vida. És a partir d’esta memòria que les persones seleccionen esdeveniments significatius per teixir les seues històries personals. Els records es transformen en els elements narratius que fem servir per donar coherència a la nostra identitat.

Sense memòria, no hi hauria una base sobre la qual construir la narrativa de qui som. A més, la memòria no és un arxiu objectiu i estàtic, sinó que és un procés dinàmic en què els records són seleccionats, reinterpretats i reordenats per donar forma a una història coherent. Les persones trien què recordar i com recordar certs esdeveniments segons la manera com volen presentar la seua identitat. Este procés de “reconstrucció” és clau en la identitat narrativa, ja que no sols recordem els fets tal com van succeir, sinó que els donem un significat en funció de la nostra història de vida.

Alhora, la identitat narrativa també influeix en la manera com recordem el passat. Les històries que ens expliquem sobre nosaltres mateixos poden donar forma als records, emfatitzant alguns esdeveniments mentre minimitzem o reinterpretem altres. D’esta manera, la nostra narrativa d’identitat pot modelar i modificar els nostres records, cosa que significa que la identitat i la memòria estan en interacció constant.

La identitat narrativa no es basa únicament en la memòria individual, sinó que també es nodreix de la memòria col·lectiva i cultural. Els relats compartits per la família, la comunitat o la societat influeixen en la manera com una persona recorda la seua vida i organitza la seua identitat. Les històries i els valors compartits dins d’un grup social ofereixen marcs narratius que ajuden les persones a situar les seues pròpies experiències dins d’un context més ampli.

En definitiva, la memòria és la matèria primera a partir de la qual construïm la nostra identitat narrativa, i aquesta narrativa, alhora, modela i transforma la nostra memòria. És un procés en què el passat i el present es connecten per donar sentit a qui som i qui volem ser.

Acompanyament i serenitat

Com hem vist el fet de perdre gradualment la memòria no és una simple pèrdua d’informació del passat o un oblit inocu de fets pretèrits o anècdotes trivials, sinó que el deteriorament de la memòria personal porta aparellades consquències terribles que afecten a la mateixa constitució de la identitat de la persona. Deu ser aterrador per a una persona amb diagnòstic d’Alzheimer anar adonant-se que se li’n van els records, i que poc a poc i de manera irremeiable anirà desdibuixant-se tot, fins i tot la seua identitat, el seu sentit del jo.

I per a acabar m’agadaria demanar dos coses: que es destinen els màxims recursos a la investigació mèdica sobre esta malaltia, incurable ara com ara, i que si vivim la circustància de tindre aprop o cuidar a una persona amb esta malaltia que la tractem amb el màxim de comprensió i serenitat que siguem capaços per a que puga tindre un acomiadament verdaderament humà.

Salut.

---

Article pulicat al Lliet de la Falla Port de Silla 2025 – https://www.calameo.com/books/00758704758bde8657cac