Democracia

La democracia, dau grec ancian dêmokratía, compausat de dèmos (« pòple ») e kratos (« poder »), designa literalament lo « govern dau pòple ». Constituís un dei conceptes politics mai fondamentaus e mai discutit de l'istòria de la pensaa umana. Dins son sens mai generau, designa un regime politic fondat sus l'exercici dau poder per lo pòple, siá directament siá indirectament per lo mejan de representents elegits, dins lo quadre de reglas assegurant las libertats fondamentalas e l'egalitat juridica dels ciutadans. Naissua durant l'Antiquitat Greca, teorizaa per los filosòfes de las Lutz e consacraa per las grandas revolucions dels segles XVIII e XIX, la democracia s'es impausaa pendent lo segle XX coma lo regime de referéncia a l'eschala mondiala, tot en demorant un objecte de contestacion, de reinterpretacion e de crisi permanenta. Aüra, curbe una importanta diversitat de formas institucionalas, de tradicions intellectualas e de practicas politicas. Pasmens, se tròba confrontaa a de defís majors coma lo desvolopament de las inegalitats socialas, lo chambiament climatic mondiau, la crisi de la representacion, lo desvolopament dau populisme e la generalizacion de la desinformacion.

Originas e istòria de la democracia

La democracia atenenca

Pericles, figura centrala de la democracia atenenca.

Article detalhat: Atenas.

Es a Atenas, a la fin dau segle VI avC, que la democracia faguèc sa prumiera aparicion coma regime politic explicitament nomat e teorizat. D'efiech, après una crisi politicosociala prigonda, las reformas de Clistenes, menaas a partir de 508 avC, metèron en plaça las basas d'un sistema politic inedit en despartissent lo còrs civic segon una basa territòriala e en instaurant d'institucions fondaas sus la participacion directa dels ciutadans. Sota Pericles (495-429 avC), la democracia atenenca agantèc l'apogeu de son poder. Sas institucions principalas èran l’Ékklesía, l'assemblaa de l'ensemble dels ciutadans encharjaa de discutir e de votar las leis, la Boulé un conseu encharjat de preparar los trabalhs de l’Ékklesía e l’Eliaía, un tribunau popular compausat de jurats chausits a l'azard.

Lo tiratge au sòrt jogava un ròtle central dins lo sistema atenenc que permetiá d'assegurar una rotacion de las charjas e una egalitat de principi entre los ciutadans. Un sistema d'indemnizacion dels ciutadans permetiá pereu la participacion de ciutadans modestes a la vida politica. Aquela democracia directa demòra una referéncia intellectuala majora per lei teoricians de la democracia participativa moderna, mas aviá pasmens de limits considerables. D'efiech, lo ciutadanatge i èra reservat als òmes liures naissuts de parents atenencs, l'esclavatge èra la basa d'una partia importanta de l'economia e los forestiers avián pas lo drech de participar a la vida politica de la ciutat.

La tradicion republicana romana

Article detalhat: Roma Antica.

Roma foguèc jamai una democracia au sens atenenc dau terme. Pasmens, la tradicion republicana romana (509-27 avC) aguèc un ròtle important dins la formacion de la pensaa politica occidentala. Lo sistema republican roman combinava d'elements aristocratic, coma un Senat dominat per los patricians, e d'elements democratics coma d'assemblaas popularas (comices) e de magistrats encharjats de defendre los interès dau pòple còntra los abús dels patricians (tribuns de la pleba). La pensaa politica de Ciceron (106-43 avC) constituís la teorizacion principala dau regime republican. Dins De Republica, se prononcièc en favor de l'idea d'una constitucion mixta organizaa a l'entorn de principis monarchics, aristocratics e democratics per assegurar l'estabilitat dau regime e dau ben comun. Aquela concepcion de la republica, fondaa sus la gestion de la « chausa publica », la separacion dels poders, lo regne de la lei e la vertut civica, anava irrigar prefondament las reflexions dels revolucionaris francés e estatsunidencs dau segle XVIII.

L'Edat Mejana e las prumieras formas de representacion modernas

L'Edat Mejana europeu, dominat per la feudalitat e la monarchia de drech divin, foguèc pas un periòde democratic. Pasmens, d'institucions e de practicas medievalas pausèron las basas de la representacion politica moderna. Per exemple, las assemblaas d'Estats, achampant la noblessa, lo clergat e lo Tèrç Estat, se desvolopèron dins mai d'un reiaume coma organes consultatius dau poder reiau. En Anglaterra, la Magna Carta de 1215 pausèc un principi fondamentau entre lo drech dau sobeiran de levar l'impòst e lo consentiment dels grands dau reiaume a acceptar aquel impòst. Aqueu texte amorçèc ansin la limitacion juridica dau poder reiau. En parallele, plusors vilas italianas de la fin de l'Edat Mejana (Venècia, Gènoa, Florença, etc.) experimentèron de formas originalas de govern republican fondat sus la participacion d'una oligarchia de marchands e de nobles a la vida politica de la ciutat. Sovent fòrça complexas, las institucions d'aquelas republicas marchandas prefiguravan lo foncionament de las institucions representativas modernas.

Las revolucions democraticas dels segles XVII e XVIII

Declaracion dels Drechs de l'Òme e dau Ciutadan de 1789.

Las grandas revolucions dels segles XVII e XVIII, eissias de las transformacions economicas e intellectualas dau movement umanista e de la filosofia de las Lutz foguèron l'eveniment decisiu a l'origina de la democracia moderna. La prumiera revolucion majora foguèc la Gloriosa Revolucion anglesa de 1688 que consacrèc la supremacia dau Parlament sus lo poder reiau e pausèc las basas d'una monarchia constitucionala. Un an mai tard, lo Bill of Rights assegurèc los drechs fondamentaus dels subjectes de la corona e l'independéncia dau Parlament. La segonda revolucion centrala dau periòde foguèc l'insureccion estatsunidenca. D'efiech, aquela revolucion s'acompanhèc d'un important trabalh politic per legitimar l'independéncia dau païs e sa rompedura amb lo Reiaume Unit. La Declaracion d'Independéncia e la Constitucion dels Estats Units afirmèron ansin lo principi de l'egalitat entre los òmes, l'existéncia de drechs inalienables (drech a la vida, drech a la libertat, etc.) e organizèron una democracia representativa basaa sus la separacion dels poders, lo federalisme e un sistèma d'equilibri entre las institucions destinat a empachar la tirania. Enfin, lo tresen eveniment centrau per l'emergéncia de la democracia moderna foguèc la Revolucion Francesa de 1789. Proclamant los drechs de l'òme e dau ciutadan e l'abolicion dels privilegis de l'Ancian Regime, definiguèc los conceptes de nacion sobeirana, de ciutadanatge universau e d'egalitat civila.

L'extension dau sufragi

Lo segle XIX foguèc marcat per una extension progressiva, conflictuala e inegala dau sufragi. En Euròpa e en America dau Nòrd, lo drech de vòte, inicialament reservat als proprietaris e als contribuidors mai riches (sufragi censier), foguèc pauc a cha pauc estendut a l'ensemble dels òmes adults dins lo corrent dau segle XIX. Lo drech de vòte de las femnas foguèc reconoissut mai tardivament, principalament durant la prumiera mitat dau segle XX.

Consolidacion e crisi de la democracia

Despuei lo començament dau segle XX, la democracia a conoissut mai d'una crisi greva. La prumiera foguèc lo desvolopament dau faissisme en Itàlia e en Alemanha que constituissèc una remesa en causa radicala de las valors democraticas liberalas. La segonda foguèc la longa confrontacion amb lo comunisme sovietic durant la Guerra Freja. Dins los dos cas, la democracia liberala, basaa sus una economia capitalista, sortissèc renforçaa dau conflicte. La chausida d'institucions democraticas per las colonias africanas e asiaticas vengüas independentas dins lo corrent dels ans 1950-1960 foguèc un autre argument en favor de la democracia. Pasmens, despuei los ans 1980-1990, son apareissuts de regimes autoritaris e arbitraris que mantènon formalament un quadre democratic. Aquò es a l'origina de la crisi actuala de la democracia que son foncionament es pauc a cha pauc minat per aquelas derivas. Lo desvolopament de las inegalitats socialas, especialament au sen dels païs neoliberaus, es un autre problema greu que favoriza la montaa dau populisme e, mai generalament, de movements antidemocratics.

Los fondaments teorics

La sobeiranetat populara

Article detalhat: Sobeiranetat populara.

Lo principi de sobeiranetat populara constituís lo fondament filosofic de basa de totas las concepcions democraticas dau poder politic. Afirma que lo poder legitime emana unicament dau pòple e pòt unicament èsser exercit en son nom e a son profiech. Aqueu principi s'opausa a tota teoria dau poder fondaa sus la transcendéncia divina, la tradicion ereditària o la superioritat naturala d'una aristocracia. Jean-Jacques Rousseau (1712-1778) ne'n donèc una definicion precisa, e relativament radicala, dins son obratge Du Contrat social publicat en 1762. Segon eu, la sobeiranetat residís dins la « volontat generala » qu'es l'expression de l'interès comun dau còrs politic, nocion diferenta de la simpla addicion de las volontats individualas. Aquela volontat generala es inalienabla e indivisibla. Segon Rousseau, adversari de la representacion politica, deu èsser exercia directament per lo pòple sobeiran.

Lo contracte sociau

Article detalhat: Contracte sociau.

La teoria dau contracte sociau constituís un autre quadre filosofic important per legimitar lo poder politic democratic. L'idea es eissia de la pensaa de Thomas Hobbes (1588-1679) qu'imaginèc, dins lo Leviathan de 1651, un contracte sociau absolutista presentat coma abandon de la libertat naturala en eschambi d'una seguretat asseguraa per un sobeiran omnipotent. Rapidament, los filosòfes de las Lutz donèron un aspecte liberau au concepte. Per exemple, dins sos Dos Tractats dau Govern Civiu de 1689, John Locke (1632-1704) ne'n prepausèc una forma novela fondaa sus la proteccion dels drechs naturaus a la vida, a la libertat e a la proprietat. Lo consentiment dels governats e lo drech dau pòple de resistir a un govern tiranic i venguèron la fònt novela de la legitimitat de l'Estat. Puei, au segle seguent, Montesquieu (1689-1755), completèc aquelas concepcions en desvolopant la teoria de la separacion dels poders coma proteccion còntra la tirania. Aquò li permetèc de pausar las basas institucionalas de la democracia liberala moderna.

La separacion dels poders

Article detalhat: Separacion dels poders.

La separacion dels poders constituís un principi institucionau fondamentau de la democracia liberala moderna. Designa la distribucion de las foncions dau poder politic entre d'organes distints e independents :

• lo poder legislatiu encharjat de votar las leis.
• lo poder executiu encharjat d'aplicar las leis.
• lo poder judiciari encharjat d'interpretar e de sancionar las infraccions.

Aquela separacion permet d'empachar la concentracion dau poder entre las mans d'una persona o d'un organe unic, condicion prumiera de la tirania segon Montesquieu.

Los drechs fondamentaus e l'Estat de drech

Articles detalhats: Drechs fondamentaus e Estat de drech.

Lo principi majoritari es pas l'unica basa de la democracia liberala moderna. D'efiech, los regimes democratics actuaus asseguran pereu lo respecte dels drechs fondamentaus dels individús e de las minoritats còntra los abús eventuaus de la majoritat. Lo regime de l'Estat de drech designa ansin lo concepte d'un poder politic somés au drech e d'una comunautat de ciutadans juridicament egaus. Los drechs fondamentaus constituïsson los limits qu'una majoritat democratica pòt pas franquir sensa abandonar la natura democratic dau regime. Son generalament devesits en dos ensembles regardant los drechs politics de basa (libertat d'expression, libertat d'opinion, drech a un procès equitable, etc.) e los drechs sociaus (drech a la proprietat, drech au trabalh, etc.).

Democracia directa e democracia representativa

Articles detalhats: Democracia directa e Democracia representativa.

La democracia directa designa una forma de democracia onte los ciutadians exercisson lo poder eles meteisses, sensa intermediari. Èra lo modele de la democracia atenenca e demòra una referéncia per los partisans d'una democracia participativa radicala. La democracia representativa es fondaa sus l'eleccion de representants per lo còrs civic. Aquelos elegits son encharjats d'exercir lo poder au nom de l'ensemble dels ciutadans. Es lo modele dominant de las democracias modernas. Son principi foguèc teorizat per Emmanuel-Joseph Sieyès (1748-1836) que diferencièc la nacion sobeirana, detenéira dau poder constituent, e sos representants elegits, detenèires dau poder constituït. La tension entre democracia directa e democracia representativa es un element centrau de l'istòria de la pensaa democratica. De formas modernas de democracia semi-directa assajan ansin de combinar los avantatges dels dos modeles amb l'utilizacion dau referendum, de vòtes de revocacion dels elegits o de vòtes basats sus d'iniciativas popularas.

Los modeles e las formas de democrcia

La democracia liberala

Article detalhat: Democracia liberala.

La democracia liberala es lo modele predominant dins las societats occidentalas contemporaneas. Combina lo principi democratic de la sobeiranetat populara amb los principis liberaus de la proteccion dels drechs individuaus, de la separacion dels poders e de l'Estat de drech. Se caracteriza per d'eleccions liuras e regularas au sufragi universau, per la pluralitat dels partits politics, per la libertat de la premsa, per l'independéncia de la justícia e per la proteccion de las minoritats. Aqueu modele foguèc mai que mai teorizat per John Stuart Mill (1806-1873) dins Consideracions sus lo Govern Representatiu de 1861 onte se prononcièc en favor d'un regime democratic organizat a l'entorn de las ideas de representativitat, de debat public e de formacion d'una opinion esclairaa.

La democracia sociala

Article detalhat: Democracia sociala.

La democracia sociala designa un modele qu'accèpta las institucions de la democracia liberala, mas qu'insistís sus la necessitat de reduire las inegalitats economicas e socialas per arribar a una democracia politica reala e non formala. Es fondaa sus l'idea que la libertat e l'egalitat politicas an ges de sens quand s'acompanhan pas d'un niveu minimom d'egalitat economica e sociala. Es a l'origina de la nocion d'Estat-providénçia basat sus la redistribucion fiscala, los servicis publics universaus e la proteccion sociala.

La democracia participativa

Article detalhat: Democracia participativa.

La democracia participativa designa un ensemble de practicas e de teorias destinaas a aprigondir e alarjar la participacion dels ciutadans a la vida politica. Es basaa sus l'idea que la legimitat democratica exigissi una implicacion activa dels ciutadans dins la deliberacion e la presa de decision politica. D'experiéncias concretas coma lo budget participatiu de Porte Alegre en Brasil o las assemblaas ciutadanas localas son d'illustracions d'aquela forma de democracia.

La democracia constitucionala

Article detalhat: Democracia constitucionala.

La democracia constitucionala designa un regime caracterizat per un poder democratic enquadrat e limitat per una constitucion assegurant los drechs fondamentaus e organizant la separacion dels poders. La justícia constitucionala, incarnaa per de corts o de conseus constitucionalas, jòga un ròtle centrau dins aqueu modele en exercissent un contraròtle sus la conformitat de las leis a la constitucion. Aquò permet de protegir los drechs fondamentaus còntra los abús eventuaus dau legislator majoritari. Pasmens, aqueu modele entraïna una tension importanta entre lo principi democratic de la sobeiranetat de la majoritat e lo principi liberau de la proteccion dels drechs de la majoritat.

Las democracias illiberalas e los regimes ibrids

Articles detalhats: Democracia illiberala e Regime ibrid.

Despuei los ans 1990, la sciéncia politica a desvolopat de conceptes per designar los regimes qu'empruntant de formas institucionalas de la democracia (eleccions, parlament, constitucion, etc) tot en violant sos principis fondamentaus en impausant de limits non justificats a las libertats fondamentalas o en suprimissent la separacion dels poders. Lo terme « democracia illiberala » es ansin sovent adoptat per descriure aquelos regimes (Russia de Vladimir Putin, Ongria de Viktor Orban, Turquia de Recep Tayyip Erdogan, etc.). Lo terme « regime ibrid » designa pusleu de sistemas politics intermediaris entre la democracia vertadiera e l'autoritarisme. Lo Marròc o lo Bangladèsh dels ans 2020 son d'exemples d'aqueu tipe de regime.

Las institucions democraticas

Los sistemas electoraus

Article detalhat: Sistema electorau.

Los sistemas electoraus forman lo mecanisme centrau de las democracias representativas. Permèton de traduire las preferéncias dels ciutadans en poder politic. Son destriats :

• los sistemas majoritaris que donan la victòria au candidat aient ganhat lo maximom de sufragis.
• los sistemas proporcionaus que despartisson lo nombre d'elegits en foncion dau nombre de sufragis.
• de sistemas mixtes pòion assajar de mesclar los dos sistemas

Los diferents aprochis an d'efiechs prigonds sus la natura dau sistema partisan, l'estabilitat governamentala e la representativitat de las institucions. D'un biais generau, los sistemas proporcionaus son mai representatius, mas son mens estables car necessitan la mesa en plaça de coalicions mai importantas per dirigir lo païs.

Los parlaments e las assemblaas

Article detalhat: Parlament.

Lo parlament es l'institucion centrala de la democracia representativa. Es un organe, elegit directament o indirectament per los ciutadans, qu'es encharjat de votar las leis, de contrarotlar l'executiu e de representar la diversitat de las opinions politicas de la societat. Los parlaments modernes son generalament compausats d'una o de doas chambras. Dins lo prumier cas, aquò permet d'assegurar una bòna representativitat de la populacion. Los parlaments bicameraus son pasmens sovent privilegiats dins los estats estenduts ont es necessari d'assegurar un equilibri entre la representacion de la populacion generala e aquela de las entitats territòrialas.

Los partits politics

Article detalhat: Partit politic.

Los partits politics son los actors centraus de la democracia representativa moderna. Son d'organizacions destinaas a conquistar e gerir lo poder politic per metre en plaça una politica confòrma a un programa. Asseguran de foncions essencialas dins la vida politica actuala que permèton d'agregar las preferéncias politicas, de recrutar e de formar d'eleits politics, d'estructurar lo debat public e d'organizar la competicion electorala. Pasmens, lor legitimat es mai e mai contestaa per los ciutadans. Aquò mena a l'aparicion de movements ibrids, intermediaris entre lo partit tradicionau e lo movement de massa (Podemos en Espanha, En Marche o La France Insoumise en França).

La justícia constitucionala

Article detalhat: Drech constitucionau.

Lo drech constitucionau jòga un ròtle mai e mai important dins las democracias contemporaneas. D'efiech, permet a las corts e als conseus constitucionaus de contrarotlar la conformitat de las leis per rapòrt a la constitucion e de protegir los drechs fondamentaus. Es ansin una proteccion eficaça còntra los abús d'una majoritat donaa. Pasmens, son desvolopament entraïna de questions quant a la legitimitat democratica d'aqueu contrarotle qu'es generalament exercit per de magistrats non elegits.

Los mèdias e l'espaci public

Article detalhat: Premsa.

La libertat de la premsa e l'existéncia d'un espaci public pluralista constituïsson de condicions indispensablas au foncionament de la democracia. Los mèdias tènon un ròtle fondamentau dins l'informacion dels ciutadans, la mesa en debat de las questions politicas e lo contrarotle dau poder. Aquò justifica generalament l'existéncia de leis especificas protegissent la premsa, subrenomaa « lo quatren poder », còntra las intervencions dels autres poders. Pasmens, aqueu pilar de la democracia moderna es mai e mai menaçat per la concentracion dels mèdias entre las mans d'interès economics privats, per la logica de l'audimat e, mai recentament, per la revolucion numerica e lo desvolopament de las rets socialas. La qualitat de l'informacion disponibla es ansin vengüa una question centrala dins mai d'un païs.

Los defís contemporaneus

La montaa dau populisme

Article detalhat: Populisme.

Dins son sens mai moderne, lo populisme designa un estile politic fondat sus l'oposicion entre un pòple vist coma pur e vertuós e un eleit considerat coma corromput e illegitime e sus la revendicacion d'una democracia mai directa e mai autentica còntra de mediacions institucionalas jutjaas defalhentas. Pòt prendre de formas de drecha (nacionalista, xenofoba, autoritària, etc.) o de senestra (anti-oligarchica, redistributritz, etc.). Los teorians son partejats quant a son interpretacion. Per exemple, Ernesto Laclau (1935-2014) ne'n prepausèc una vision positiva inerenta a tota construccion democratica mentre que de pensaires coma Jan-Werner Müller (naissut en 1970) lo definisson coma una menaça fondamentala per la democracia liberala en rason de son refús dau pluralisme. Ansin, lo populisme es una escomessa fòrça discutia dins las democracias contemporaneas.

La crisi de la representacion

La question de la representativitat politica dels elegits es una autra question greva per las democracias representativas actualas. Es la consequéncia de factors multiples coma l'alunhament entre los elegits e los ciutadans ordinaris, la tecnocratizacion de las discussions politicas, l'escart entre las preferéncias e los interès dels ciutadans e las decisions efectivament presas per lors representants o l'influéncia de grops de pression e dels mercats financiers. Entraïna una abstencion electorala mai e mai importanta, una abséncia d'interès per los actors tradicionaus de la vida politica (partits, sindicats, etc.) e una desfisança envèrs las institucions o los eleits politics. Aquela crisi de la representacion a d'efiechs importants sus la vida politica que redutz generalament lo sosten portat als partits tradicionaus e favoriza la montaa de movements radicaus (e pas totjorn democratics).

Las rets socialas e la desinformacion

La revolucion numerica e lo desvolopament de las rets socialas an fòrça transformat l'espaci public democratic despuei los ans 2010. D'un caire, an permés una democratizacion de l'accès a l'informacion e a l'expression publica, çò que permetèc a de grops marginalizats d'accedir a una certana visibilitat politica. Pasmens, d'autre caire, las rets socialas an favorizat la fragmentacion de l'espaci public, la difusion massisa de desinformacion, la manipulacion de l'opinion per d'actors interiors o exteriors. Las discussions i son egalament sovent polarizaas. La regulacion d'aquelos mèdias es ansin vengüa una question centrala per l'organizacion dau debat public au sen de las democracias modernas.

Las inegalitats economicas

Las inegalitats economicas son una menaça anciana per lo foncionament correcte d'institucions democraticas. D'efiech, la concentracion de las richessas engendra una concentracion dau poder politic que los actors economics mai poderós dispausan de mejans considerables per influenciar las decisions politicas au detriment de la màger part dau còrs civic (finançament de movements politics, contrarotle de mèdias, lobbying, etc.). Dins mai d'un païs, existisson de reglas minimalas per reduire l'influéncia de las classas mai aisaas. Pasmens, aquelas legislacions son sovent limitaas e la question financiera es ansin vengüa un element centrau de las campanhas politicas dins fòrça païs. Los Estats Units son un exemple caracteristic.

La question dels enjòcs globaus

La democracia moderna es apareissua dins lo quadre de l'Estat-Nacion sobeiran. Pasmens, un nombre mai e mai important d'enjòcs politics fondamentaus (chambiament climatic, regulacion financiera, migracions, pandemias, etc.) passan las frontieras nacionalas e necessitan la mesa en plaça de politicas internacionalas per èsser tractats d'un biais eficaç. Aquò es a l'origina de questions e de debats entre la logica democratica nacionala e la necessitat d'una governança mondiala o d'una democratizacion de las institucions internacionalas existentas. Pasmens, en mai dels problemas relatius a una tala transformacion de la democracia actuala, se pausa egalament la question dau risc de tecnocratizacion e d'alunhament de tota institucion supranacionala.

Las criticas de la democracia

Las criticas conservatritz

Las criticas conservatritz de la democracia son relativament ancianas. Tre lo segle XVIII, Edmund Burke (1729-1797), considerat coma un dels paires dau conservatisme moderne, reprochava a la Revolucion Francesa d'aver destruch las tradicions e las institucions eiretaas de l'Ancian Regime qu'avián assegurat l'estabilitat sociala dau reiaume durant de segles. Dins De la Democracia en America, Alexis de Tocqueville (1805-1859) formulèc una critica mai nuançaa, mas mai prigonda. Segon eu, la democracia èra inevitabla, mas conteniá lo risc intrinsec de la « tirania de la majoritat » e dau « despotisme doç ». Chau donc empachar la formacion d'un Estat tutelari capable de prendre en charja la vida dels individús au detriment de lor libertat e de lor autonòmia. Los corrents conservators modernes son donc sovent favorables a la democracia liberala, mas s'opausan frequentament a la democracia sociala.

Las criticas marxistas e socialistas

La critica marxista e socialista de la democracia liberala forma un important pan de la pensaa politica dels segles XIX e XX. Segon ela, la democracia liberala es unicament una democracia formala destinaa a escondre la dominacion politica e economica de la borgesiá sus la societat. Ansin, lo sufragi universau e l'egalitat juridica permetrián pas a las classas popularas, afeblias per las inegalitats economicas, de participar d'un biais vertadier a las institucions o d'aver un poder reau sus lors condicions de vida. Los marxistas considèran donc l'Estat democratic borgés coma un arbitre favorable als interès de la borgesiá e la democracia vertadiera exigiriá una transformacion radicala dels rapòrts economics.

Las criticas elitistas

Las criticas elitistas de la democracia foguèron principalament formulaa per de teoricians coma Vilfredo Pareto (1848-1923), Gaetano Mosca (1858-1941) e Robert Michels (1876-1936). Segon elas, totas las societats son en realitat dirigias per una minoritat organizaa (un eleit o una classa politica). Dins aqueu quadre, la democracia ven alora un mite ideologic destinat a legitimar aquela dominacion inevitabla. Per descriure aqueu fenomene, Michels formulèc una « lei de l'oligarchia » : totas las organizacions, comprés los movements democratics, son pauc a cha pauc dominaas per una oligarchia dirigenta. Aquelas criticas son sovent associaas a de discors conservators o autoritaris. Pasmens, pausan de questions sus los limits estructuraus de las democracias actualas.

Las criticas postmodernas e postcolonialas

Per los pensaires postmodernes e postcoloniaus, la democrocia liberala es un sistema politic estachat a l'Occident. Sa formacion seriá lo resultat d'una exclusion de las femnas, de las classas popularas, dels colonizats e, mai generalament, dels non-Europeus. Son universalisme seriá alora la consequéncia d'un particularisme occidentau presentat coma universau. D'autors coma Achille Mbembe (naissut en 1957) o Dipesh Chakrabarty (naissut en 1948) prepausan donc de pensar de sistemas democratics a partir d'experiéncias e de tradicions non europeas. A l'ora d'aüra, los resultats son encara limitats e fòrça regimes supausadament fondats sus de tradicions democraticas non occidentalas son de regimes dictatoriaus. De lor caire, las teoricianas femenistas insistisson sus l'exclusion de las femnas de la vida publica democratica e sus la desvaloracion de l'esfera privaa e dau trabalh domestic.

Eiretatge e actualitat

Après un long periòde d'expansion durant la segonda mitat dau segle XX, la democracia coneisse una fasa de reculament despuei los ans 2010. Lo fenomene tocha tant las democracias emergentas en Africa, en Asia e en America Latina que las democracias ben establias en Euròpa e en America dau Nòrd. Se manifèsta per un afebliment de l'Estat de drech, una reduccion de las libertats civilas, una concentracion dau poder executiu, una aumentacion de las inegalitats economicas e una degradacion de la qualitat dau debat public e de las eleccions. Aquò pren sovent la forma d'una montaa de movements populistas susceptibles d'accedir au poder (Donald Trump, Javier Milei, etc.), mas pòt pereu entraïnar una presa dau poder per una junta militara (Mali, Nigèr, etc.), un còp d'Estat institucionau (Bolívia, etc.) o una transformacion dau quadre constitucionau (Veneçuèla, etc.).

De mai, una transicion democratica es un procediment que permet de transformar un regime autoritari en democracia. Es sovent un procediment long, fragile e reversible que sa capitaa necessita la combinason de plusors factors (acòrdi dels eleits politics sus las reglas dau jòc democratic, existéncia d'una societat civila activa e organizaa, volontat populara favorabla a las valors democraticas, contexte economic favorable, etc.). L'abséncia d'un factor pòt menar a una transicion incompleta susceptible de menar a la formacion d'un regime ibrid o a una regression autoritària. L'exemple tunisian illustra aquelas dificultats. Après una revolucion populara en 2011, un regime democratic se formèc dins lo païs. Pasmens, foguèc pauc a cha pauc minat per de divisions au sen de l'eleit e per una situacion economica complicaa. Ansin, en 2021, lo president Kaïs Saïed posquèc suspendre las activitats dau govern e dau parlament e tornar establir un regime autocratic.

Pasmens, maugrat sas crisis e sos limits, la democracia demòra l'orizont normatiu dominant de la pensaa politica moderna que sa legitimitat es fondaa sus l'idea simpla, mas poderosa, que ges d'autoritat umana pòt pretendre governar d'autres òmes sensa lor consentiment.

Annexas

Ligams internes

• Arendt (Hannah).
• Aristòtel.
• Atenas.
• Ciceron.
• Ciutadanatge.
• Clistenes.
• Constitucion.
• Dictatura.
• Drech.
• Estat.
• Estat de drech.
• Filosofia.
• Habermas (Jürgen).
• Hobbes (Thomas).
• Jefferson (Thomas).
• Laclau (Ernesto).
• Liberalisme.
• Locke (John).
• Madison (James).
• Mill (James Stuart).
• Parlament.
• Partit politic.
• Pericles.
• Politica.
• Rawls (John).
• Republica.
• Revolucion Francesa.
• Rousseau (Jean-Jacques).
• Separacion dels poders.
• Sieyès (Emmanuel-Joseph).
• Sistema electorau.
• Tirania.
• Tocqueville (Alexis de).

Bibliografia

• Aristòtel, Politica, segle IV avC.
• (fr) Serge Berstein (dir.), La démocratie libérale, Presses Universitaires de France, 1999.
• (it) Norberto Bobbio, Il futuro della democrazia. Una difesa delle regole del gioco, Torino, Einaudi, 1984.
• (en) Robert Dahl, Democracy and its critics, New Haven e Londres, 1989.
• (en) David Held, Models of Democracy, Cambridge, Polity Press, 1987.
• John Locke, Tractat dau Govern Civiu, 1689.
• John Stuart Mill, Consideracions sus lo Govern Representatiu, 1861.
• Montesquieu, De l'Esperit de las leis, 1748.
• (fr) Philippe Nemo, Histoire des idées politiques, Presses Universitaires de France, 1998.
• (fr) Pierre Rosanvallon, Le Peuple introuvable : Histoire de la représentation démocratique en France,, París, Gallimard, 1998.
• Jean-Jacques Rousseau, Dau Contracte Sociau, 1762.
• (fr) Giovanni Sartori (trad. Christiane Hurtig), Théorie de la démocratie, París, Armand Colin, 1973.
• Alexis de Tocqueville, De la Democracia en America, 1835-1840.